7. Els teatres romans hispànics més populars

Un cop realitzat aquest recorregut per les característiques generals dels teatres romans a Hispania, explicarem àmpliament i detalladament quatre teatres en concret de l'àmbit hispànic. Tal de que siguin més identificables i localitzables hem decidit elegir quatre dels teatres romans més populars dins l'àmbit hispànic. A dia d'avui trobem que els teatres més ben conservats són:
-Teatre romà de Tarraco.
-Teatre romà de Mèrida.
-Teatre romà de Sagunt.
-Teatre romà de Itàlica.

A continuació us deixem un mapa amb la localització de cada un i una petita imatge per tal de conéixer millor el seu emplaçament.

6. Influència del teatre en l'art romà hispànic

Hem de tenir en compte que són quantioses les mostres artístiques que els romans ens van deixar al territoris hispans. Aquestes abarquen des de teatres, ponts, aqüeductes, etc. fins a l'escultura i la ceràmica romana que actualment podem trobar en els nostres territoris.
El teatre com edifici públic ens ofereix una multitut d'aspectes interessants sobre l'arquitectura, l'escultura, l'art ornamental, etc.

Com tots ja sabem el teatre és una producció fonamentalment social: neix al poble i va dirigit a aquest mateix poble. Podem dir que en certa manera el teatre sempre ha imposat la seva moda i ho seguirà fent. Vegent això podem deduir que l'art en general no podia defugir d'aquestes influències.
Abans de profunditzar en aquesta qüestió més artística hem de parlar de la síntesis que es va produir entre els elements dionisíacs essencialment populars, amb els elements heròics tradicionalment aristocràtics. Aquesta dualitat va ser la que va condicionar les obres de teatre durant tota l'època antiga.

A l'hora de centrar-mos més en les obres artístiques on veiem aquesta clara influència del teatre podem començar parlant de la ceràmica on hi apareixen les figures negres, testimoni de l'espectacle religiós de les grans escenes dionisíaques. A partir del segle V també comencem a trobar tassons amb figures vermelles.
També podem destacar un aspecte respecte a l'escultura, sobretot centrant-mos en l'àmbit de la retratística. Autoritats de les províncies romanes i els mateixos emperadors o qualsevol tipus d'autoritat manaven la realització dels seus retrats que es col·locaven a llocs públics, majoritàriament el lloc elegit era el teatre. Per això és molt freqüent trobar a les restes arqueològiques aquest tipus de retrat.
Desafortunadament a Hispània no es conserven cap mostra de pintures murals que ens puguin ajudar a remarcar aquest punt.

Per tant podem dir que el teatre va influir tant en la societat com en l'art, ja que era una activitat que afectava a tots aquests nivells i tenia repercusió en tota la vida del poble romà.



Bibliografia:

AA.VV, El teatro en la Hispania romana, editorial a càrrec de la Institució Cultural Pedro de Valencia, Badajoz, 1980

5.Característiques dels teatres romans hispànics

Segons remarca Vitruvi al Liber Quintus la comoditat dels espectadors era un aspecte fonamental què condicionaria l'orientació i el lloc on situar l'edifici.
Per aquest motiu els teatres no haurien d'estar exposats al sol ni a la calor, però tampoc a les corrents d'aire fred. Com a conseqüència l'orientació cap al sud no seria una bona elecció a causa de l'elevada temperatura en què quedaria la cavea, i de la mateixa manera s'hauria d'evitar els vents dels nords i els llocs humits en general.

Com a primera aproximació dir que els teatres a Hispania, malgrat que requereixen d'un terreny gran, tenen lloc a planicies prèvies a una nova ciutat com podran ser Caesaraugusta, o a Augusta Emerita, així com també a ciutats més antigues com per exemple Tarraco o Italica.
És curiós que de tots els teatres coneguts a Hispania no segueixen totalment les recomanacions de Vitruvi d'orientació Nord-Sud.
Però així mateix existeix una tendència a edificar el teatre en el cercle pròxim al forum. Menys freqüent és la combinació amb l'amfiteatre, en una agrupació de teatre, i finalment la combinació amfiteatre i circ no va aconseguir completament, ni tan sols en el cas d'Augusta Emerita.

Pel que fa a l'estat de conservació de la majoria dels teatres hispans hauríem d'apuntar alguns fets que condicionen aquest fet, com per exemple l'abandonament dels teatres en gran part és degut als saquejos que han patit aquests durant tota la història.
Els materials nobles amb els quals van embellir l'estructura dels edificis foren reutilitzats per a construccions posteriors, o varen ser triturats per a fabricar calç a l'Edat Mitjana.
A nombrosos casos d'alguns teatres hispans es distingeix entre el que formava part de l'edifici original, i el que s'ha afegit posteriorment. Aquestes reformes solen afectar a la part de l'scaneae frons.
També és característic en aquesta tipologia d'edificis l'abandonament dels ludi scaenici, tot i que no hi ha indicis de que es reutilitzés per a altres utilitats.

Bibliografia:

· AA.VV, Hipania, el legado romano (Publicació del Ministeri d'Educació i Cultura), editorial a càrrec de Ibercaja, Zaragossa, 1998.
· AA.VV, El teatro en la Hispania romana, editorial a càrrec de la Institució Cultural Pedro de Valencia, Badajoz, 1980

4. Introducció dels teatres romans a Hispania

A mesura que s'anava produïnt la romanització els indígenes van anar assimilant la nova cultura, adoptant noves formes de vida. Així mateix varen anar sorgint els primers centres d'oci com per exemple els amfiteatres, circs, teatres, entre d'altres.
Cal destacar que des d'un principi el teatre no fou rebut amb gran expectació per part de la societat, tot i que al segle I a. C. la majoria de ciutats importants d'Hispania ja disponien de grans teatres.
Com a curiositat podem remarcar alguna anècdota; per exemple la que prové de Filòstrat a l'obra Vida d'Apol·loni de Tiana, en la qual ens esmenta una curiositat succeïda a la Bètica. Ens relata com uns espectadors novells davant la novetat que suposava la representació d'una tragèdia varen fugir despavorits. Tal vegada ens pot semblar una descripció un tant exagerada dels fets, però ens deixa intuïr el nou impacte que va suposar en l'època.


Tal vegada en les poblacions del nord-est de la Península Ibèrica els teatres varen tenir una arribada tardana, tot i que no fou fins a principis de l'Imperi que els teatres varen experimentar un gran augment en quant al nombre d'aquests a Hispania. Malgrat no estiguessin construïts amb materials nobles, la troballa de màscares teatrals a la ciutat de Lucus Augusti ens fa suposar l'existència de teatres deambulants o efímers construïts amb fusta.



Bibliografia:

· AA.VV, Hipania, el legado romano (Publicació del Ministeri d'Educació i Cultura), editorial a càrrec de Ibercaja, Zaragossa, 1998.
· AA.VV, El teatro en la Hispania romana, editorial a càrrec de la Institució Cultural Pedro de Valencia, Badajoz, 1980

3. La Romanització a Hispania

Per tal de que el lector d'aquest bloc pugui situar-se dins el context històric dels teatres romans a Hispania, el primer que hem volgut fer ha estat realitzar una petita introducció per tal d'ubicar cronològicament aquests tipus de construccions.

Es considera que la romanització va ser el procés d'ocupació territorial per part dels romans. Concretament a Hispania es va dur a terme aproximadament entre els segles III i II a.C.
Amb l'arribada d'aquesta nova civilització es va realitzar dins la península una reorganització a nivell polític, social i cultural. També hem de destacar que es va dur a terme una redistribució de la península, que finalment quedà dividida en tres províncies clàssiques: Tarraco, Baetica i Lusitania.
La heterogeneïtat tant social com cultural dels diferents territoris que configuraven els territoris de la Península Ibèrica del segle III, es va veure reflectida amb el distint grau d'assimilació i intensitat amb la què els models i les tipologies itàliques es van anar adaptant a aquests diversos territoris.


Bibliografia:

· AA.VV, Hipania, el legado romano (Publicació del Ministeri d'Educació i Cultura), editorial a càrrec de Ibercaja, Zaragossa, 1998.
· AA.VV, El teatro en la Hispania romana, editorial a càrrec de la Institució Cultural Pedro de Valencia, Badajoz, 1980.